No sóc persona d’individua- lismes, potser perquè així m’ho van inculcar a la família o a l’escola.
Crec que a la vida (i més ara) mitjançant l’equip i la co- operació aconseguim quelcom positiu. Això ocorre a l’àmbit esportiu i a d’altres. Quan les persones ens trobem i coope- rem és quan s’arriba a assolir grans (o petites) fites.
Un exemple n’és l’activitat cas- tellera, Patrimoni Immaterial de la Humanitat: la pinya constitueix la base del castell, cal fer-la ben sòlida i ressistent, ha de donar seguretat a tot el grup i a partir d’aquí anar construint el castell entre totes i tots evitar fer llenya. Tots els elements d’un castell són ben importants i han de rutllar com un engranatge d’una gran màquina ; si cal, cada element salva situacions compromeses. Per això la importància del treball en equip, cal estar amb la vista fixa en un objectiu comú, saber estar cadascú en el seu lloc i no només pensant en un mateix sinó en l’equip.
En el teatre, exactament igual: tothom tenim la mateixa rellevàn- cia i cal valorar positivament el que cada membre aporta al grup, per petita que sigui aquesta tas- ca. Perquè encara que sigui peti- ta, si no es fes, no s’obtindrien els resultats desitjats.
Els directors ens preparen i ens duen al moment en què s’obre el teló. A partir d’aquí l’actriu o actor es troba sol davant el públic. Sol? No, no del tot, amb la resta de companys i cadascú fent el que cal, el que pot i el millor que pot. Si algú s’equivoca en una frase o es queda en blanc, el company està allà per ajudar-lo. Entre bam- balines, els regidors i els com- panys d’atrezzo, cadascun en la seva parcel.la, estan atents que els actors ho tinguin tot a punt. I això comptant amb els tècnics de so i llum que fan que l’escena tingui més vida, els caracteritzadors que transformen els actors, ajudant-los a entrar millor en el personatge, el qual es veu en el lloc correcte gràcies a la feina de decorats, que crea els ambients adients a cada escena.
Aquí no s’hi val el “jo... jo... i jo...”, no s’hi valen individualis- mes. Els uns sense els altres no som res. Si no pensem en els companys estant al nostre lloc, essent la peça d’una gran mà- quina, el que pot ser una representació de qualitat pot esdevenir en desastre. Un petit descuit, per petit que sigui, fa que el castell faci llenya, i si això passa, els companys han de cobrir aquest problema, evitar-lo, en definitiva, posar el “jo” al servei del “nosal- tres”. Tan se val la cara que veu el públic, aquella cara que sem- pre rep els aplaudiments. No ens equivoquem, hem d’aplaudir a tot l’equip, a tot l’engranatge que possibilita l’obra.
L’èxit és de tots i tan se val en quin paper o lloc estiguem, hi som i això és el que realment importa i s’ha de valorar. Cadas- cú dintre del que pot oferir, sigui molt o poc, del seu compromís. Perquè l’altre dia un company a qui admiro i respecto va dir “allò important de veritat són les per- sones”. I té raó.
Compten les persones, els vin- cles creats d’amistat, que el teatre i el treball en equip fan i han de ser cada dia més sòlids.
La satisfacció de la feina ben feta esdevé encara més podero- sa quan compartim l’alegria amb els companys, és una injecció d’energia i acabes trobant en les mirades complicitat i agraïment per l’esforç de fer bé les coses. Ens enriquim en valors, creixem com a persones. Perquè quan es valora el treball que cadascú fa, per petit que sigui, l’èxit està assegurat.
Per tot això prefereixo el teatre als monòlegs, les obres amb co- lla que les de petit format, perquè tinc els companys donant el mi- llor i vetllant tots per tots. Aquest és l’esperit del teatre!
No importa qui és el protago- nista de l’obra perquè en realitat ho som tots!
Crec en l’equip, i no tant en el grup. Grup és un terme fred, distant, és simplement una reunió de persones, mentre que el terme equip implica molt més, conté en el seu significat un treball en comú, unes expectatives comunes que no existeixen dins del sentit de grup.
