15/2/12

Curs d'iniciació al teatre per a adults.

A càrrec de Jose Sánchez (actor i director teatral amateur)

adreçat a: majors d'edat que tinguin ganes de conèixer el món teatral i es vulguin iniciar en aquesta disciplina.

Durada del curs: de 6 de març al 21 de juny de 2012 (4 mesos)

Horari: dimarts i dijous de 19,30h a 21h

Preu: quota mensual de 15€, o 10€ si sou socis d'EPMA

Preu total del curs: 60€ no socis, 40€ socis)

Places limitades!

Inscripcions: fins el dia 2 de març, cada dimarts i dijous de 19h a 21h al local del Col.lectiu de Teatre EPMA (rda. Bellavista, 43, Mataró). Cal efectuar el pagament del primer mes en el moment de la inscripció.

Per a més informació, podeu trucar al 937586491 o enviar correu-e collectiuteatreepma@yahoo.es

13/2/12

Mataró Camina per l’Alzheimer: èxit un cop més!




(Martí. B. Torres, voluntari de la caminada, escriu a la revista del col·lectiu de desembre.)

El passat 25 de setembre es va celebrar a Mataró un dels esdeveniments solidaris més multitudinaris del Maresme, la quarta edició del Mataró Camina per l'Alzheimer. En aquesta nova edició de la caminada es va batre un nou rècord de participants i les inscripcions es van tancar abans del previst per primer cop en les quatre edicions celebrades.

Mataró va tornar a mostrar el seu esperit més solidari en un dia estiuenc i en un ambient familiar i festiu que la marea verda va transportar per les diferents ermites i carrers de la ciutat. 260 voluntaris i voluntàries van aixecar-se ben d'hora per fer les seves tasques: des de fer entrepans fins a transportar material, o fins i tot repartir obsequis, aigües o vendre cava solidari, un cava que aquest any ha estat més venut que mai.

El dia va començar a les vuit del matí pels i les caminaires, que van recórrer les diferents ermites del camí i van acabar baixant La Riera a ritme de cercavila i ballant a la Plaça Santa Anna amb la millor música de l'estiu.

S'ha d'agrair al total de 3420 persones que van col·laborar a la caminada la seva aportació al donatiu total de 19.023,77€ que es va entregar en forma de taló el passat 25 de novembre a l'Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer del Maresme en un sopar celebrat a l’hotel NH Ciutat de Mataró o que desinteressadament van col·laborar com a voluntaris/àries o com a organitzadors/es.

Centenars de fotos ja han estat publicades en diferents mitjans de comunicació i a xarxes socials com per exemple Facebook, on el perfil de la Caminada no ha parat de créixer i la gent hi ha anat col·laborant afegint-hi imatges. També s’han publicat fotografies del 25 de setembre al Picasa del Col·lectiu EPMA.

Algunes dades curioses que ens ha deixat aquesta última caminada i que ens proporciona l’organització a través d’un comunicat d’agraïment publicat a Internet són, per exemple, que es van consumir 1.800 litres d’aigua i 175 de cervesa, que es van fer servir 1.150 barres de pa i 120 quilos d’embotit per fer els entrepans o que es van inscriure 2.744 adults, 316 menors de 12 anys, a més dels voluntaris i voluntàries.

Ara toca pensar en la propera edició d'aquesta iniciativa tant solidària i tant recolzada. La causa s'ho mereix, l'experiència viscuda també.

Per: Martí B. Torres

12/2/12

"Equip". Maira Ayuste escriu a la revista de desembre el Col·lectiu.


No sóc persona d’individua- lismes, potser perquè així m’ho van inculcar a la família o a l’escola.

Crec que a la vida (i més ara) mitjançant l’equip i la co- operació aconseguim quelcom positiu. Això ocorre a l’àmbit esportiu i a d’altres. Quan les persones ens trobem i coope- rem és quan s’arriba a assolir grans (o petites) fites.

Un exemple n’és l’activitat cas- tellera, Patrimoni Immaterial de la Humanitat: la pinya constitueix la base del castell, cal fer-la ben sòlida i ressistent, ha de donar seguretat a tot el grup i a partir d’aquí anar construint el castell entre totes i tots evitar fer llenya. Tots els elements d’un castell són ben importants i han de rutllar com un engranatge d’una gran màquina ; si cal, cada element salva situacions compromeses. Per això la importància del treball en equip, cal estar amb la vista fixa en un objectiu comú, saber estar cadascú en el seu lloc i no només pensant en un mateix sinó en l’equip.

En el teatre, exactament igual: tothom tenim la mateixa rellevàn- cia i cal valorar positivament el que cada membre aporta al grup, per petita que sigui aquesta tas- ca. Perquè encara que sigui peti- ta, si no es fes, no s’obtindrien els resultats desitjats.

Els directors ens preparen i ens duen al moment en què s’obre el teló. A partir d’aquí l’actriu o actor es troba sol davant el públic. Sol? No, no del tot, amb la resta de companys i cadascú fent el que cal, el que pot i el millor que pot. Si algú s’equivoca en una frase o es queda en blanc, el company està allà per ajudar-lo. Entre bam- balines, els regidors i els com- panys d’atrezzo, cadascun en la seva parcel.la, estan atents que els actors ho tinguin tot a punt. I això comptant amb els tècnics de so i llum que fan que l’escena tingui més vida, els caracteritzadors que transformen els actors, ajudant-los a entrar millor en el personatge, el qual es veu en el lloc correcte gràcies a la feina de decorats, que crea els ambients adients a cada escena.

Aquí no s’hi val el “jo... jo... i jo...”, no s’hi valen individualis- mes. Els uns sense els altres no som res. Si no pensem en els companys estant al nostre lloc, essent la peça d’una gran mà- quina, el que pot ser una representació de qualitat pot esdevenir en desastre. Un petit descuit, per petit que sigui, fa que el castell faci llenya, i si això passa, els companys han de cobrir aquest problema, evitar-lo, en definitiva, posar el “jo” al servei del “nosal- tres”. Tan se val la cara que veu el públic, aquella cara que sem- pre rep els aplaudiments. No ens equivoquem, hem d’aplaudir a tot l’equip, a tot l’engranatge que possibilita l’obra.

L’èxit és de tots i tan se val en quin paper o lloc estiguem, hi som i això és el que realment importa i s’ha de valorar. Cadas- cú dintre del que pot oferir, sigui molt o poc, del seu compromís. Perquè l’altre dia un company a qui admiro i respecto va dir “allò important de veritat són les per- sones”. I té raó.

Compten les persones, els vin- cles creats d’amistat, que el teatre i el treball en equip fan i han de ser cada dia més sòlids.

La satisfacció de la feina ben feta esdevé encara més podero- sa quan compartim l’alegria amb els companys, és una injecció d’energia i acabes trobant en les mirades complicitat i agraïment per l’esforç de fer bé les coses. Ens enriquim en valors, creixem com a persones. Perquè quan es valora el treball que cadascú fa, per petit que sigui, l’èxit està assegurat.

Per tot això prefereixo el teatre als monòlegs, les obres amb co- lla que les de petit format, perquè tinc els companys donant el mi- llor i vetllant tots per tots. Aquest és l’esperit del teatre!

No importa qui és el protago- nista de l’obra perquè en realitat ho som tots!

Crec en l’equip, i no tant en el grup. Grup és un terme fred, distant, és simplement una reunió de persones, mentre que el terme equip implica molt més, conté en el seu significat un treball en comú, unes expectatives comunes que no existeixen dins del sentit de grup.

Carta de la Presidenta Dolors Cadena a la revista del mes de desembre.


Benvolguts socis, amics.

Ja som a les portes del NADAL, unes dates molt assenyalades per compartir amb la familia, els amics, i totes les persones que estimem, dies de molta d ́alegria i d’il.lusió.

En aquesta revista trobareu un petit recull de tots els actes que hem anat celebrant durant els darrers sis mesos. Potser us semblarà poc el treball dut a terme, però us puc assegurar que tots els components de la Junta hem treballat amb esforç i dedicació, fidels al nostre lema: Teatre, Cultura, Solidaritat.

Aquest any ha estat un any molt dur per a molts de nosaltres, hi ha hagut esdeveniments que ens han portat a la tristor i el desànim, però no per això hem de perdre l ́esperança.

Davant de fets que se’ns fan dificils de superar hem de posar tot el nostre cor i la nostra energia, per no deixar-nos vèncer, i mirar sempre endavant, confiant en la nostra força i la vostra ajuda.

Hem de saber mantenir l ́innocència d ́un infant i l’experiència de que ens ha donat la vida per gaudir al máxim de totes aquelles petites coses que ens envolten.

Amics, disfrutem d ́aquestes FESTES NADALENQUES, i desitjo que siguin per tots nosaltres dies d’AMOR i de PAU.

FELIÇ NADAL I MILLOR ANY 2012! Presidenta del Col.lectiu

Dolors Cadena Feli

11/2/12

Viky, en definitiva, vida..



(Montse Álvarez, actriu del Col·lectiu, escriu a la revista de desembre)

Un fado, una habanera, una sardana, un pasodoble o cualquier canción de Rafaella

Carrà. Alegría, teatro, cultura, solidaridad: VIDA, EN DEFINITIVA, VIDA; Viki amaba la vida plenamente, en todas y cada una de sus facetas; con ella hemos compartido tantas cosas...

Al poco de enterarse de lo irremediabledesuenfermedad, me pidió que fuese su voz en su despedida de todos nosotros, de todos los colectivos de los que formó parte toda su vida. Me dijo: “pero desde la alegría Ponci, que no quiero que estéis tristes, que yo estoy bien”, así era de generosa. No quería olvidarse de nadie, de la Parroquia, de Cáritas, de los compañeros de política de tantos años, los nuevos y los de antes, de su barrio... del Llibre Viu, del grupode teatro Tarannà, de la AFAM, de la Vocalia de Dones, de la Colorá (“capgrossa”de Rocafonda).

¿Qué sería de la Colorá si no hubiese estado Viki? Ayudó en su diseño, le puso el nombre, la tuvo en su casa y hasta la sacó a pasear por toda la ciudad; estando en el hospital la Colorá fue a visitarla y a llevarle la camiseta de las fiestas de Rocafonda (cada año ha sido parte de la comisión). La sorpresa y la emoción de ver a su capgrossa la dejó sin palabras, y es que su barrio y su gente pesaba mucho en su corazón, y... cómo no, EPMA!

Cuando llegó al Colectivo venía de una etapa en la que había dejado el teatro apartado, tenía miedo a subirse a un escenario, pero poco a poco empezó ayudándonos a repasar texto, a hacer de apuntadora, a sustituir a alguien cuando éste/a faltaba a algún ensayo... Hasta que por fin dijo sí a actuar delante del público y eso la realizó. La Viki de siempre, alegre, divertida, compañera y por fin ACTRIZ en EPMA. Aquí encontró gente que la quiso y respetó desde el primer momento y ella se sentía cómoda, en casa.

En la casa de Bernarda Alba fue Magdalena y también Angustias y a las dos las interpretó extraordinariamente. Daba igual lo que hiciera, todo lo hacía con ilusión y alegría. Ahora, poco antes de enfermar, participaba en un nuevo proyecto teatral, “lo que me costó el amor de Laura”, ¡un musical, nada más y nada menos! ¡Dos de sus grandes pasiones juntas! Éste era uno de sus sueños, sería el personaje de la pitonisa y cantaría la canción visitarla y a llevarle la camiseta de las fiestas de Rocafonda (cada año ha sido parte de la comisión). La sorpresa y la emoción de ver a su capgrossa la dejó sin palabras, y es que su barrio y su gente pesaba mucho en su corazón, y... cómo no, EPMA!

Cuando llegó al Colectivo venía de una etapa en la que había dejado el teatro apartado, tenía miedo a subirse a un escenario, pero poco a poco empezó ayudándonos a repasar texto, a hacer de apuntadora, a sustituir a alguien cuando éste/a faltaba a algún ensayo... Hasta que por fin dijo sí a actuar delante del público y eso la realizó. La Viki de siempre, alegre, divertida, compañera y por fin ACTRIZ en EPMA. Aquí encontró gente que la quiso y respetó desde el primer momento y ella se sentía cómoda, en casa.

En la casa de Bernarda Alba fue Magdalena y también Angustias y a las dos las interpretó extraordinariamente. Daba igual lo que hiciera, todo lo hacía con ilusión y alegría. Ahora, poco antes de enfermar, participaba en un nuevo proyecto teatral, “lo que me costó el amor de Laura”, ¡un musical, nada más y nada menos! ¡Dos de sus grandes pasiones juntas! Éste era uno de sus sueños, sería el personaje de la pitonisa y cantaría la canción que antes sólo interpretó la gran Mercedes Sosa a la que tanto admiraba. Era tan divertido verla en ese papel...creó el personaje a trevés de su energía y alegría.

Os podría contar mil y una anécdotas (“sólo las divertidas, Ponci”, diría ella). Un día ventoso de julio en la fiesta del barrio, había que trasladar un montón de globos hinchados con helio. Teníamos un carro de esos del súper, se nos ocurrió atar los globos y llevarlos en un par de viajes. El viento empezó a soplar, los globos cobraron vida y empezaron a volar y detrás de ellos el carro y Viki, que lo conducía, casi levanta el vuelo.

Ella gritaba y reía, los demás no podíamos ayudarla del ataque de risa. La recuerdo jugando al tabú, acababa estando en todos los equipos. En Nochebuena cantando villancicos rascando la botella, vestida de rey mago dando caramelos a los niños del barrio, bailando en la plaza hasta no poder más...

Luchadora contra las injusticias (en manifestaciones siempre se oía su voz , la última en los indignados del 15M), por los derechos de la mujer y en contra de los malos tratos, Viki era una caja de sorpresas. Lo único que todos sabíamos es que podíamos contar con ella siempre. Generosa hasta el final, le preocupaba más que nosotros no sufriéramos que su propia enfermedad; tanto es así que muchas veces era ella la que terminaba consolándonos. Sólo le preocupaba su madre, Luisa, y su niño Toni (más su hijo que su sobrino) Lo demás no le inquietaba, ejemplo para todos de entereza, valentía y aceptación.

Fue una mujer valiente que quería ser recordada con alegría, y así tenemos que hacerlo. Cada vez que subamos a un escenario ella estará con nosotros, dándonos la frase si nos quedamos en blanco, aplaudiendo y saltando como siempre hacía. Por todo eso y más, no podemos decirte adiós, compañera, amiga, por eso te decimos hasta siempre, ciudadana del mundo. ¡Gracias por todo!

Dedicado a su madre, a los Tonis, a Vicente (su ángel aquí), a Joan Sabé y a todos aquellos que hicisteis su última etapa más feliz. Con todo mi cariño y respeto.

Desde Albanta

Espíritu libre soy, al aire pertenezco,

a las estrellas, al universo.

Mi alma está en paz y feliz me siento.

Mi cariño enorme os dejo y vuestro amor me llevo sed felices, no malgastéis el tiempo.

VIVID, VIVID PLENAMENTE.

Desde albanta yo os aplaudo y os quiero.

Mucha mierda, amigos, gracias y... salud, compañeros!

Viki Cruz VIKI (vida, en definitiva, vida)

10/2/12

El Col·lectiu de teatre EPMA celebra la Festa del Soci.

Amb molta animació, bon ambient i una gran participació de socis, socies i convidats/des.






Aquí en teniu algunes imatges.

El dissabte dia 17 de desembre a les 20,00h al local social del Col·lectiu, es realitzà l’acte de lliurament de la Bandera de Mataró de mans del senyor Alcalde, Joan Mora. En el seu parlament, ens va animar a continuar amb la nostra tasca i es va sorprendre que, tot i ser massa petit, treiem profit al nostre local.

En el mateix acte, s’inaugurà el mural que molt gentilment ens han cedit els pintors que componen

“ELS DIMARTS DEL LLIMONER”, al voltant de les dictadures, en el qual s’observen interpretacions artístiques diferents sobre cadires elèctriques.

També vam gaudir d’un concert de piano a càrrec de Judit Joyas, la qual va ser molt ovacionada. Men- tres ens oferia un repertori pianístic de nivell, els socis vam poder veure una projecció fotogràfica sobre les activitats fetes durant els darrers cinc anys.

A continuació refrigeri per a tots els socis, i brindis nadalenc.

Prop d’una seixantena de socis es van trobar al local amb l’Alcalde de Mataró i el Regidor de Partici- pació Ciudadana, Quim Fernández.


7/2/12

" La segunda Juventud".


(Escrit de Carmen Páez per la revista de desembre).

Antiguamente la vida de una persona se dividía en niñez, juventud, edad adulta y vejez.

Actualmente hemos añadido la llamada “Segunda Juventud” que es la edad comprendida entre los 55 años y los 70. Una muy buena edad siempre y cuando se tengan ganas de aprender, de divertirse, de disfrutar, de viajar, de conocer lugares y gente nueva, de hacer amistades...

Yo que soy muy observadora, sobretodo en los pequeños detalles y en el comportamiento de las personas, escuché un día en la calle como le decía un niño a su abuela: -“Yaya, tú no eres vieja, porque no tienes arrugas”. Ella le contestó: “No cariño, yo no soy vieja. Estoy en la segunda juventud”. Comprendí que tenía razón, que era muy buena contestación.

También es verdad que no todo el mundo puede disfrutar de esta segunda juventud porque no tienen espíritu, son apocados, pesimistas y se pasan la vida lamentándose de todo.

La vida es muy corta, vivámosla con alegría, todo es mejor con una actitud positiva. Todos tenemos algunos problemas de salud o personales, pero si pensamos que eso también forma parte de la vida, lo llevaremos mejor.

No hay que esperar a que te llegue la jubilación de sorpresa, hay que ir preparándose con tiempo. Que triste es oír a alguna persona que se ha jubilado decir que lo está pasando mal, o que se aburre, eso les pasa porque no se han preparado y les pilla con la moral baja...en el fondo piensan que son unos viejos.

A los que estáis cerca de la jubilación, animaros que os llega LA SEGUNDA JUVENTUD. Disfrutadla!

Saludos!

Carmen Páez